divendres, 28 de novembre de 2008

El terme Levante vist des de Múrcia

Amb el precedent del dictamen del CVC el 1996 el 4 de maig de 2005 l'AVL enviava una nota informativa als principals mitjans de comunicació de l'Estat demanant que "no utilitzen la denominació Levante per a referir-se al nostre territori o com a sinònim de Comunitat Valenciana". Era l'any següent, el 2006, quan la Real Academia de Cultura Valenciana novament incidia en la qüestió enviant un comunicat, en aquest cas dirigit als acadèmics de la Real Academia de la Lengua, demanant en aquest cas que fora eliminada l'entrada tercera del mot Levante com a "Nom genèric de las comarques mediterrànees d'Espanya, i especialment les corresponents als antics regnes de València i Múrcia. És en aquest context on el diari murcià La Verdad, després de fer-se ressó del susdit comunicat dies abans, publicava les reaccions dels principals líders polítics de la regió

"Jara qualifica de «ridícula» la petició de l'Acadèmia de Cultura Valenciana i Pedro Antonio Sánchez li demana que «s'adapte a l'ús quotidià de la llengua».

El PP i el PSOE murcians van coincidir ahir a rebutjar i fins a desacreditar la petició formulada per l'Acadèmia de Cultura Valenciana a la Real Academia de la Lengua de retirar del diccionari l'accepció del terme Levante quan es refereix a la Comunitat Valenciana i a la Regió de Múrcia per considerar-la pejorativa i centralista.

El portaveu de la direcció regional del PP, Pedro Antonio Sánchez, va indicar que «una cosa que distingeix al castellà és que és un idioma amb una riquesa extraordinària de matisos, el que ens permet referir-nos a una mateixa cosa de diverses maneres distintes».

En aquest sentit, va agregar que la paraula Levante «és molt utilitzat per la població, usual i quotidià, pel que l'Acadèmia de Cultura Valenciana hauria d'adaptar-se a la societat i als usos que aquesta fa del llenguatge».

Segons el parer del dirigent popular, «no hem de fer una muntanya d'un gra d'arena», pel que va precisar que la proposta de l'acadèmia valenciana «hem de prendre-la només com una reflexió d'una entitat sobre un assumpte que no preocupa ni als que utilitzen el castellà i estic segur que ni tan sols als valencians».

Significat geogràfic

El portaveu de l'executiva regional socialista, José Ramón Jara, va ser més contundent en la seua reacció, al qualificar de «ridícula aquesta polèmica», perquè «el significat del terme Levante té un sentit geogràfic no polític, per tant em sembla absurd crear una polèmica política amb alguna cosa que no té cap relació amb la política».

Jara va afegir que el sembla «correcte que la Real Academia mantinga eixa accepció quan es refereix a les regions espanyoles de la costa mediterrània»

La polèmica va sorgir el divendres al conéixer-se que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana va instar a la Real Academia Española a eliminar la tercera accepció del terme Levante del seu diccionari perquè, segons el parer de l'organisme valencià, «no s'ajusta a la realitat actual dels valencians».

Aquesta accepció defineix Levante com a «nom genèric de les comarques mediterrànies d'Espanya, i especialment les corresponents als antics regnes de València i Múrcia».

Per a l'acadèmia valenciana, aquesta definició «legitima un terme absolutament despersonalitzador de la nostra idiosincràsia a l'eliminar València, valencians, valencià, o valenciana del discurs dels parlants».

A més, considera que aquesta denominació «és completament imprecisa» i és «una clara marca del centralisme més fulminant». Així, van indicar que només pot considerar-se Levante, «des del punt de vista estrictament geogràfic, quan el parlant se situa en el centre de la península ibèrica, però per a un parlant situat en les Illes Balears llevant seria Itàlia o Grècia».

En aquesta línia, l'acadèmia va incidir que es continua «fent un ús inadequat de la denominació Levante i dels seus derivats tant en els mitjans de comunicació com en les institucions i administracions de l'Estat, vulnerant informes en els quals s'explicita que és pejoratiu i ofensiu per al poble valencià».

El conseller murcià d'Educació i Cultura, Juan Ramón Medina Precioso, es va pronunciar el divendres sobre la proposta, que va ratllar de «simplement absurda»."

Notícia apereguda al diari murcià La Verdad el 10/12/2006

dilluns, 24 de novembre de 2008

En defensa de la tercera persona del plural

Després de més d'un segle d'implantació del terme Levante a les societats valenciana i espanyola cal fer un necessari exercisi de reflexió per a saber diseccionar els diferents rols que hi conviuen en l'actualitat. Tot açò, amb la intenció de no convertir la defensa de la dignitat del territori valencià en un foc més que alimente el conflicte.

Com analitza el dictamen del CVC: “El procés d’homogeneïtzació administrativa, política, jurídica i lingüística a què es veié abocat el vençut Regne de València de 1707, i que es va iniciar amb el Reial Decret de 29 de juny de 1707, tingué, entre altres efectes, el d’anar buidant de contingut –i, per tant, de ressò en la memòria individual dels subdits i fins de les institucions que subsistiren– una designació que provenia del segle XIII.”

És des d'aquests apunts sobre la nostra història heretada que hem d'analitzar els espais socials que han aixoplugat l'ús del terme Levante. La societat valenciana, en la vessant professional i en les relacions personals, s'ha mostrada aliena a qualsevol iniciativa d'identificaió amb una denominació que els ha sigut importada. Són casos concrets com el del literat monover José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín, qui després d'entrar en contacte amb les elits de Madrid, han assimilat i emprat aquesta denominació. És òbvi, doncs, considerar que a nivell social s'ha assumit amb desconeixement, indiferència i passivitat l'ús d'aquest terme a casa nostra.

Políticament la visió no és massa diferent. Les grans qüestions que ens afecten com a poble han vingut determinades per decisions preses fora de la nostra geografia d'ençà de la pèrdua del subjecte de sobirania. La vertebració, doncs, d'una España Estat-nació, amb Madrid com a epicentre, ha fet possible que tant partits polítics com les pròpies insitucions de govern, ocupades pels mateixos, es veieren influïdes ràpidament per la visió homogeneitzadora, unidireccional i d'estructura piramidal que aquests marcaven. Això sumat al fet que la distància és un factor clau per al desconeixement, ha propiciat una imatge disbauxada d'allò que ací fluïa com a realitat pròpia. I posteriorment el cercle ha vingut tancat per la proliferació de poders fàctics que, ja amb una clara voluntat despersonalitzadora, han contribuït a generar un discurs amb objectius concrets i clares repercusions en la vida social de les valencianes i els valencians.

Els mitjans de comunicació, així com altres grans nuclis generadors d'informació, han protagonitzat la difusió del discurs d'una manera col·laboracionista. Als despatxos de les grans organitzacions és on s'ha decantat la balança en la construcció d'imaginaris col·lectius compartits, i s'ha fet de manera conscient. La funció del periodista ha vingut a complementar a la del professor en l'educació d'allò que els individus d'una societat han de conéixer, desconéixer i de quina manera ho han de fer. I de la mateixa manera que l'elecció dels continguts pedagògics plasmats als llibres de text dels alumnes, el periodisme dinfon diàriament mapes territorials, fronteres i els noms amb què aquests han de existir a les nostres ments. Com a excepció cal tindre present, en aquest àmbit, el decisiu paper que ha jugat la universitat com a ferma defensora de la dignitat front a la tendència despersonalitzadora existent.

Hi ha molt a dir en favor del periodisme modern. En donar-nos les opinions dels ignorants, ens mantenen en contacte amb la comunitat. Oscar Wilde ( Dublín 1854 – París 1900)

Els partits polítics, les institucions de govern com els mitjans de comunicació estan formats per ciutadanes i ciutadans, és a dir, per persones. No oblidem que, en última instància, som nosaltres de manera individual qui fa possible, perquè no dir-ho, la normalització passiva del terme Levante, en el fet d'assumir-lo. Cal, doncs, observar el conflicte com una tasca compartida, i no una imposició merament aliena. No oblidem açò.