Després de més d'un segle d'implantació del terme Levante a les societats valenciana i espanyola cal fer un necessari exercisi de reflexió per a saber diseccionar els diferents rols que hi conviuen en l'actualitat. Tot açò, amb la intenció de no convertir la defensa de la dignitat del territori valencià en un foc més que alimente el conflicte.
Com analitza el dictamen del CVC: “El procés d’homogeneïtzació administrativa, política, jurídica i lingüística a què es veié abocat el vençut Regne de València de 1707, i que es va iniciar amb el Reial Decret de 29 de juny de 1707, tingué, entre altres efectes, el d’anar buidant de contingut –i, per tant, de ressò en la memòria individual dels subdits i fins de les institucions que subsistiren– una designació que provenia del segle XIII.”
És des d'aquests apunts sobre la nostra història heretada que hem d'analitzar els espais socials que han aixoplugat l'ús del terme Levante. La societat valenciana, en la vessant professional i en les relacions personals, s'ha mostrada aliena a qualsevol iniciativa d'identificaió amb una denominació que els ha sigut importada. Són casos concrets com el del literat monover José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, Azorín, qui després d'entrar en contacte amb les elits de Madrid, han assimilat i emprat aquesta denominació. És òbvi, doncs, considerar que a nivell social s'ha assumit amb desconeixement, indiferència i passivitat l'ús d'aquest terme a casa nostra.
Políticament la visió no és massa diferent. Les grans qüestions que ens afecten com a poble han vingut determinades per decisions preses fora de la nostra geografia d'ençà de la pèrdua del subjecte de sobirania. La vertebració, doncs, d'una España Estat-nació, amb Madrid com a epicentre, ha fet possible que tant partits polítics com les pròpies insitucions de govern, ocupades pels mateixos, es veieren influïdes ràpidament per la visió homogeneitzadora, unidireccional i d'estructura piramidal que aquests marcaven. Això sumat al fet que la distància és un factor clau per al desconeixement, ha propiciat una imatge disbauxada d'allò que ací fluïa com a realitat pròpia. I posteriorment el cercle ha vingut tancat per la proliferació de poders fàctics que, ja amb una clara voluntat despersonalitzadora, han contribuït a generar un discurs amb objectius concrets i clares repercusions en la vida social de les valencianes i els valencians.
Els mitjans de comunicació, així com altres grans nuclis generadors d'informació, han protagonitzat la difusió del discurs d'una manera col·laboracionista. Als despatxos de les grans organitzacions és on s'ha decantat la balança en la construcció d'imaginaris col·lectius compartits, i s'ha fet de manera conscient. La funció del periodista ha vingut a complementar a la del professor en l'educació d'allò que els individus d'una societat han de conéixer, desconéixer i de quina manera ho han de fer. I de la mateixa manera que l'elecció dels continguts pedagògics plasmats als llibres de text dels alumnes, el periodisme dinfon diàriament mapes territorials, fronteres i els noms amb què aquests han de existir a les nostres ments. Com a excepció cal tindre present, en aquest àmbit, el decisiu paper que ha jugat la universitat com a ferma defensora de la dignitat front a la tendència despersonalitzadora existent.
Hi ha molt a dir en favor del periodisme modern. En donar-nos les opinions dels ignorants, ens mantenen en contacte amb la comunitat. Oscar Wilde ( Dublín 1854 – París 1900)
Els partits polítics, les institucions de govern com els mitjans de comunicació estan formats per ciutadanes i ciutadans, és a dir, per persones. No oblidem que, en última instància, som nosaltres de manera individual qui fa possible, perquè no dir-ho, la normalització passiva del terme Levante, en el fet d'assumir-lo. Cal, doncs, observar el conflicte com una tasca compartida, i no una imposició merament aliena. No oblidem açò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada